Els Drets Humans dels indÃgenes
al retrovisor històric
Pablo Suess
La defensa dels Drets Humans IndÃgenes va començar d’una manera molt
elemental amb discussions sobre el reconeixement de la seva humanitat.
Dues estratègies es dibuixaven des de l’inici de la conquesta:
reconèixer la humanitat dels indis, com a premissa de la seva missió, i
tutelar aquesta humanitat a través de la seva esclavitud o servitud.
Què va passar a les “Ãndies Occidentals” des del primer contacte dels
seus habitants amb el conqueridor? Colom resumeix el clima agradable
d’aquesta trobada al seu diari, el dia 11 d’octubre de l’any 1492: “Han
demostrat una gran amistat, ja que m’he adonat que eren persones que es
lliurarien i es convertirien millor a la nostra fe per l’amor i no per
la força”. L’endemà , 12 d’octubre, Colom ja qualifica els indis de “bons
criats”. Al llarg del diari del seu primer viatge, parla 77 vegades de
l’or i proposa enviar esclaus a la metròpoli a canvi de béns de primera
necessitat. A partir de 1497, els conqueridors van cobrar dels indis, a
més dels tributs d’or i cotó, treballs forçats a través de la
“repartición” i l’”encomienda” [el conqueridor tenia l’usdefruit d’un
cert nombre d’indis per treballar a les seves terres i pagar un tribut]
que, segons Bartolomé de las Casas, era una “tiránica peste”.
L’època de la primera meitat del segle XVI ens permet distingir tres
modalitats de lluita pels drets humans dels pobles indÃgenes, els
protagonistes de la qual van ser tres dominics: Antonio Montesinos,
Francisco de Vitoria i Las Casas, és a dir, la modalitat profètica,
jurÃdica i pastoral. L’actitud profètica de Montesinos va denunciar les
barbaritats comeses contra els indis. El camà jurÃdic assenyalat per
Vitoria va mirar de definir els fonaments de la legalitat de la nova
administració a les Amèriques. Finalment, la proposta pastoral de Las
Casas era una sÃntesi entre el profètic i el jurÃdic.
El sermó d’Antonio Montesinos (1511)
Els dominics van arribar el 1510 a l’illa Espanyola, avui dividida
entre Haità i la República Dominicana. Per la prà ctica missionera d’un
sol any van veure que l’obstacle més gran per a la conversió i la
catequesi dels indis no era la seva idolatria, sinó el reconeixement de
la dignitat i dels drets dels indis. El pecador del “nou món” no és
“pagà ”, sinó el “cristià ” colonitzador. Els dominics no pretenien provar
la injustÃcia de la conquesta com a tal, però van defensar els indis
contra els “excessos” d’aquesta conquesta.
El quart Diumenge d’Advent de l’any 1511, la comunitat dominica de
Santo Domingo destinava el seu confrare Antonio Montesinos com a
portaveu d’un discurs profètic en defensa de la població autòctona de
l’illa. Des del púlpit de la seva esglesiola de palla i davant dels
oficials del Rei, Montesinos deia amb veu potent: “Jo sóc la veu de
Crist en el desert d’aquesta illa […]. Tots esteu en pecat mortal, i en
el pecat mortal viviu i moriu per culpa de la crueltat i tirania que feu
servir amb aquestes persones innocents. Digueu, amb quin dret i amb
quina justÃcia teniu en tan cruel i horrible servitud aquests indis? […]
Que no són homes? Que no tenen à nimes racionals?”
Amb poques paraules, Montesinos descriu l’escà ndol d’Espanyola:
horrible servitud, guerres detestables, extermini, treballs forçats dels
indis i pecat mortal dels conqueridors. L’acusació del pecat mortal
significava la pèrdua de la legitimitat de la conquesta. Tots dos
partits van buscar suport polÃtic a Espanya, paÃs on van enviar els seus
emissaris: Franciscano Alonso de Espinal pel partit dels colons, i
Montesinos per defensar la causa dels indis.
El dia 16 de març de 1512, des de Burgos, el provincial dels
dominics, Alfonso de Loaisa, va condemnar Antonio Montesinos i la seva
comunitat a un “silenci obsequiós lato senso”, i va prohibir-li
que es pronunciés sobre la servitud dels indis. Loaisa justifica la seva
mesura: “Aquestes illes les va adquirir Sa Majestat iure belli i
la seva Santedat en va fer donació al nostre rei. Aixà doncs, hi ha una
bona raó per a la servitud.” La veu profètica va ser silenciada, sota
amenaça d’excomunió.
La protesta profètica de Montesinos no va ser totalment en va. És a
l’origen de les discussions jurÃdiques que van intentar, a través d’una
legislació indigenista, legitimar la conquesta i reprimir els excessos.
Però la conquesta ja era l’excés, i fins al dia d’avui es fa impossible
instal•lar, en la justÃcia, illes de drets humans consolidats.
Lleis de Burgos (1512), Relectures de Francisco de Vitoria (1539)
i Leyes Nuevas (1542)
La protesta profètica de Montesinos va ser discutida per teòlegs i
juristes, que van assolir un consens al voltant de set proposicions que,
més tard, van servir de principis per a les anomenades “Lleis de
Burgos”, l’any 1512. En sÃntesi, els teòlegs i juristes van decidir que
els indis són lliures, han de ser instruïts en la fe, han de treballar
obligatòriament per als colons, se’ls ha de pagar i han de tenir cases i
terres pròpies. El preà mbul de les Lleis (Ordenances) de Burgos declara
els indis “inclinats a l’ociositat i als mals vicis per la seva pròpia
naturalesa”. En aquestes Ordenances hi ha una gran preocupació amb una
Església al servei de l’”encomienda”, a través de la catequesi, els
sacraments, la moral i els temples. Diverses mesures de protecció van
mirar de preservar la força de treball per als colons i la vida fÃsica
dels neòfits de l’Església.
Quan Pedro de Córdoba, els superior dels dominics d’Espanyola, va
arribar a Espanya per ajudar el confrare Montesinos, les Lleis de Burgos
feia molt poc que s’havien promulgat. Fra Pedro va veure en aquestes
lleis “la perdició dels indis”, tot i ser fetes per tantes autoritats
jurÃdiques i teològiques, fins i tot per dominics. En l’intent de fer de
mitjancera d’una realitat contradictòria, la legislació sempre afavoreix
la classe dominant.
El dominic Francisco de Vitoria (1492-1546), professor a Salamanca,
des de l’any 1626 va fer aquest paper de mitjancer jurÃdicoteològic
entre l’Estat, l’Església i els indis. En dues de les seves
Relectiones (De indis/De iure belli, 1539), una mena de resum
del curs anteriorment administrat, Vitoria tracta de la qüestió de la
“guerra justa” contra els indis, com un moderador distant que no ha anat
mai a les Amèriques. Va descartar una sèrie de tÃtols que, fins
aleshores, eren considerats legÃtims. Entre els “tÃtols legÃtims”, pels
quals “els bà rbars podrien arribar al poder dels espanyols”, Vitoria
enumera la propagació de la religió cristiana. L’anunci pot ser forçat,
la conversió ha de ser lliure i espontà nia. D’altres raons per declarar
la “guerra justa”, segons Vitoria: la tornada dels indis a la idolatria,
el desig dels indis de ser governats pels reis d’Espanya, les guerres
interètniques, la comunicació natural i l’intercanvi dels béns
mitjançant el comerç.
A través de l’Antic Testament, Vitoria va intentar demostrar que la
guerra va ser lÃcita segons la llei natural, i conclou que l’Evangeli no
prohibeix el que la llei permet. Vitoria va crear una base jurÃdica per
a les “Leyes Nuevas” de 1542, que van eliminar algunes arbitrarietats
contra els indis, però que encara eren lluny de protegir els drets dels
pobles indÃgenes. Els drets humans dels indis neixen amb la parcialitat
del conqueridor europeu.
Junta de Valladolid (1550-1551): Sepúlveda/Las Casas
A finals de l’any 1539, Las Casas torna a Espanya per defensar els
indis, a la cort, davant de Carles V, on es van prendre decisions
polÃtiques. A la cort s’hi trobava també l’historiador imperial Juan
Ginés de Sepúlveda (1490-1573). Amb Sepúlveda i Las Casas hi havia també
el defensor de l’imperialisme nacionalista i el defensor dels valors
evangèlics assumits per la cristiandat.
Sepúlveda va reunir el seu pensament a Democrates alter,
llibre al qual el Consell de les Ãndies va negar la llicència. Sepúlveda
va aconseguir publicar-ne un resum a la seva “Apologia a favor del
llibre sobre les causes justes de la guerra” (Roma, 1550). Segons ell,
amb la conquesta i la submissió, els indis reben els beneficis de la
civilització: el ferro, una bona agricultura i un desenvolupament de la
seva racionalitat. Las Casas, amb els seus dos anys de bisbe a Chiapas
(1544-1546), amb el seu coneixement de la realitat, estava en condicions
de desmentir les afirmacions ideològiques de Sepúlveda.
Davant la repercussió de les tesis de Sepúlveda, dels interessos de
l’imperi i de l’ètica cristiana que hi havia en joc, l’Emperador va
convocar la “Junta de Valladolid”, composta per juristes i teòlegs, per
al dia 15 d’agost de 1550. Els participants van preparar les seves
argumentacions que, durant uns quants dies, van llegir alternativament.
Fra Domingo de Soto, un dels teòlegs que havia de jutjar la causa i
president de la taula dels debats, va resumir la disputa per a
l’Emperador al seu “Aquà se contiene una disputa o controversia entre el
obispo don fray Bartolomé de las Casa, obispo que fue de la ciudad real
de Chiapas, y el doctor Ginés Sepúlveda, cronista del Emperador,
defendiendo el Doctor que las conquistas de Indias son lÃcitas, y el
Obispo que eran tiránicas, injustas e inicuas” (Sevilla, 1552).
La qüestió indÃgena del segle XVI continua sent un sismògraf que
registra sotragades polÃtiques, econòmiques i ideològiques. En aquella
època, Las Casas encara no és el defensor d’un universalisme més enllÃ
de la cristiandat. Encara admetia l’esclavitud dels africans a les
Amèriques, va acceptar la “guerra justa” contra els turcs i els
mahometans. En la defensa dels indis, però, va ser inflexible.
Pablo Suess
São Paulo, SP, el Brasil
|