Drets Humans de les dones
Elsa Támez
“Drets Humans de les dones” sona estrany i redundant. Les dones són
éssers humans i per això n’hi hauria d’haver prou en parlar de DH de
manera inclusiva. Desgraciadament no és aixÃ. A la prà ctica les dones no
són considerades humanes i per tant no se’ls respecten els seus drets. O
se les veu com un ésser humà a mitges, els drets de les quals també es
respecten a mitges. Això és producte de les desigualtats de gènere, que
són el resultat de la discriminació contra les dones: segons l’OIT
(2008), les dones cobren el 70% de mitjana en relació amb els homes;
moltes dones continuen morint en infantar (130 morts per 100.000 nascuts
vius, CEPAL, 2007), i en alguns països com Costa Rica el 49,7% dels
embarassos són no desitjats (CEPAL 2007).
Però el que més aterra són els assassinats contra les dones en
l’à mbit privat. A més de no parar no deixen d’augmentar, són cosa de
tots els dies arreu del món i no només en els països pobres. Que a
Amèrica Central, dues de cada tres dones assassinades, ho siguin pel
simple fet de ser dones, és inconcebible. El primer pas vers
l’assassinat és la violència. Per això totes les persones, homes i dones
han de denunciar-la i combatre-la com a prioritat número u, aixà com la
impunitat que l’acompanya en la majoria de casos. Segons el Secretari de
l’ONU, Ban Ki Moon, la violència contra les dones és tan alta que és un
dels DH més violentats al món.
Davant d’aquesta realitat la Declaració Universal dels DH de 1948 es
va quedar curta, doncs no cobreix els drets de tots els humans, incloent
les nenes i els nens. Des de la dècada dels anys setanta la Declaració
ha estat denunciada com una carta pensada de manera androcèntrica i
abstracta, sense tenir en compte la diversitat dels subjectes concrets,
el seu gènere, classe i color. Grà cies als moviments feministes
preocupats sempre per la situació de violència envers les dones, es va
arribar a aprovar el 1979 la Convenció sobre l’Eliminació de Totes
les Formes de Discriminació Contra les Dones (CEDAW), la qual va
entrar en vigor el 1981 i ha estat signada per una gran quantitat de
països. La CEDAW s’ha vist com a marc de treball i guia per prendre
mesures que garanteixin els drets d’igualtat de gènere. Però com passa
amb la majoria de lleis als nostres països, l’existència d’aquest
document no ha aturat la discriminació contra les dones, que és motor de
la violència. I cada vegada més lleis i protocols es continuen firmant
amb l’esperança d’acabar amb aquest mal.
El 1993, a Viena, en la Conferència de l’ONU sobre DH, es va fer el
reconeixement explÃcit que les dones tenen drets especÃfics com a DH. En
altres paraules, es va afirmar la humanitat de les dones, per afirmar
que mereixen que se’ls respectin els seus drets. Ja des dels anys
setanta es demanava una reformulació dels drets a partir de les
necessitats particulars de les dones com són els drets sexuals i
reproductius, però va ser al Caire, 1994, en la Conferència
Internacional sobre Població i Desenvolupament, on explÃcitament es va
discutir amb major aprofundiment sobre la salut sexual i reproductiva de
les dones.
La IV Conferència Mundial sobre la dona a Beijing va reafirmar el
document del Caire pel que respecta a la sexualitat, i va donar més
passes concretes sobre els drets sexuals i reproductius de les dones,
com el tenir control sobre les qüestions relacionades amb la seva
sexualitat, decidir lliurement sobre el seu cos, sense veure’s subjecta
a coerció, discriminació i violència.
A les Amèriques, la Convenció Internacional de DH (CIDH, 1969) va
assumir el compromÃs sobre els drets de les dones el 1994, i va crear
allò que se’n va anomenar la Relatoria. Aquesta tenia com a fi assegurar
el respecte i la garantia dels DH de la dona a tots els estats membres i
vigilar en quina mesura es complien les mesures preses en les
legislacions dels Estats. Però la seva proposta de prevenir, sancionar i
eradicar la violència contra les dones no s’ha complert.
El cas de la violència a Colòmbia és tot just una mostra. Segons
dades de l’Institut Nacional de Medicina Legal i Ciències Forenses (INML
y CF) el 2012, 47.620 dones van ser agredides per la seva parella, cosa
que implica que cada mes, 3.968 dones fossin agredides per la seva
parella o exparella. Hi ha homes que es queixen dient que pateixen
violència per part de les dones, no obstant i d’acord amb els inventaris,
per cada nou dones que denuncien ser vÃctimes de violència per part de
la seva parella o exparella, només un home denuncia el mateix.
Afirmar els DH de les dones ha estat un gran pas en la humanitat,
però segons mostren les estadÃstiques amb les declaracions, lleis,
protocols i relatories no n’hi ha prou, cal una modificació profunda de
patrons socioculturals i religiosos. Les esglésies han de deixar de ser
obstacle per al reconeixement dels DH de les dones, especialment els
sexuals i reproductius.
I els que llegeixen la BÃblia de manera fonamentalista han de ser
conscients de la violència que ella mateixa porta contra les dones, en
considerar-les com a éssers subordinats a l’home, vigilades per un Déu
patriarcal.
Les dones només demanem una cosa: que se’ns deixi ser persones amb
drets. Simplement volem ser ciutadanes, lliures de violència i
discriminació.
Elsa Támez
MedellÃn, Colòmbia
|