II. JUTJAR
LA BASE DE L’ECONOMIA SÓN LES PERSONES, NO EL DINER
ARCADI OLIVERES BOADELLA
Quan un llunyà 1963 vaig trepitjar per primera vegada la Facultat de
Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona, vaig rebre l’única
definició que em va quedar gravada al llarg de la carrera: “L’economia
és aquella ciència que estudia l’aprofitament dels recursos escassos que
ens subministra la natura, per transformar-los i obtenir-ne béns i
serveis que siguin útils per cobrir les necessitats humanes (segons
alguns, il•limitades)”.
Mai hem estat tan a prop i alhora tan lluny d’aconseguir aquest
objectiu. En efecte, per primera vegada en la història de la humanitat
la producció d’aliments supera les necessitats de la població mundial,
podria haver-hi un accés universal a l’aigua potable, als medicaments, a
la vivenda i a l’educació. Disposem d’amplÃssims mitjans d’informació,
de sistemes d’alerta imminent en cas de catà strofes naturals, de
rapidesa en el transport i de progrés tècnic de les més diverses menes.
Això no obstant, mai com ara tanta gent ha mort dià riament de fam,
les diferències entre rics i pobres, tant en l’à mbit mundial com dins
dels estats, han sigut tan grans, i tampoc la destrossa de la natura i
l’esgotament dels recursos havia assolit les dimensions actuals.
Per què hem arribat fins aqu�
La resposta la podem trobar en algunes raons, totes elles
relacionades amb l’afany de lucre, amb el domini de les finances, amb
l’exuberant voluntat d’acaparament i que podria resumir-se en una
notable manca d’ètica en la vida econòmica. Alguns mecanismes perversos
dominen les relacions de producció, de distribució i de consum i sembla
que tant les escoles de pensament econòmic vigents com els mitjans de
comunicació avalen sense cap escrúpol aquesta mena de comportaments.
Canviar l’actual funcionament de l’economia hauria d’implicar, sens
cap mena de dubte, la desaparició del capitalisme neoliberal i el
sorgiment d’un sistema socioeconòmic que complÃs amb els requisits de la
definició inicial. És ben cert que no tenim pas en reserva aquest nou
sistema però sà alguns dels seus elements. El primer d’ells hauria de
ser capaç d’eliminar la fam, el més vergonyós dels lacres socials.
Assolir la sobirania alimentà ria és possible mitjançant un bon
repartiment de terres, l’opció de produccions per al consum i no per a
l’exportació, l’aprofitament no abusiu de la pesca, l’eliminació dels
transgènics i la priorització d’algunes inversions imprescindibles (formació
professional agrà ria, regadius, maquinà ria, granges, etc.).
En aquest nou enfocament de l’economia, el control de les companyies
transnacionals resulta igualment necessari, tant pel que es refereix a
les seves formes de contractació i de subcontractació com als seus
comportaments comercials, tecnològics, fiscals i ambientals.
L’à mbit financer requereix una transformació radical en la qual
desapareguin les actuacions i els mercats especulatius, que es doti
d’una forta banca pública, que eximeixi de privilegis els bancs i que
sigui capaç de promoure, amén de monedes locals, una banca ètica en la
qual no existeixen interessos usurers, en la qual les inversions es
dirigeixin a la utilitat dels ciutadans i en la qual el diner s’entengui
com a intermediari –no lucratiu– que merament catalitzi les operacions
econòmiques. Per descomptat, també una estructura de funcionament en la
qual les pensions siguin sempre i exclusivament públiques, i en la qual
els agents de les finances responguin davant la llei com qualsevol
ciutadà . Tampoc es pot oblidar en aquest apartat la necessitat d’un
sistema tributari progressiu, la desaparició dels paradisos fiscals i
l’aplicació d’un sistema de renda bà sic universal.
En les relacions econòmiques internacionals haurien de fixar-se
igualment determinats objectius d’equitat com l’establiment de
modalitats de comerç just, les transferències de tecnologia sense cap
mena de cost, juntament a l’estricta limitació dels drets de patent, la
rà pida abolició del deute extern dels països del sud, l’increment més
que notable de la cooperació al desenvolupament i la radical desaparició
de les despeses militars. I en aquest capÃtol hauria de convenir-se
igualment la retirada de qualsevol impediment a les migracions: el
planeta és de tothom i res ni ningú hauria de tenir capacitat per
establir fronteres ni controls als fluxos de població: es tracta d’un
principi ètic fonamental.
Des de l’òptica social, els elevats nivells de desocupació que
s’estan produint en un gran nombre de països, exigeixen replantejar-se
amb rapidesa la reducció de la jornada laboral (amb disminució d’hores,
amb augment de dies de vacances o amb anticipació de la jubilació) i la
potenciació de feines a mitja jornada o a mitja dedicació. No es pot
pretendre mantenir jornades de vuit hores quan afortunadament el progrés
tècnic les fa innecessà ries. Però les estructures empresarials també
s’han de canviar per anar-se dirigint cap a formes d’estructura
cooperativa en les quals la poc recomanable separació entre el capital i
el treball vagi desapareixent. Aquest hauria de ser un dels elements
bà sics en la gestació d’un nou i imprescindible sistema econòmic.
Nou sistema econòmic que hauria d’assumir en qualsevol cas el repte
de donar un veritable sentit a les ara més que dèbils democrà cies. D’una
banda, l’establiment de formes de governabilitat que donin més poder a
les institucions més properes als ciutadans, és a dir, aplicant el
principi de subsidiarietat, i de l’altra l’eliminació del poder polÃtic
de les estructures sense cap representació popular, com les empreses
transnacionals, els grans establiments financers, els mitjans de
comunicació més potents i els grups de pressió que defensen estrictament
interessos corporatius (G-8, Fòrum Econòmic de Davos, Club Bildelberg,
etc.).
Naturalment totes aquestes propostes haurien d’enquadrar-se en la
preocupació sobre el futur del planeta. Un planeta en el qual mil
milions de persones, abocades al consum irracional, obliguen els altres
sis mil milions a mantenir-se en infranquejables estadis de pobresa i,
el que potser encara sigui pitjor, condemnen les futures generacions a
conflictes per a recursos i a una innecessà ria disputa per una
supervivència que podria quedar garantida si els benestants de la Terra
optéssim d’una vegada per totes pel decreixement i amb això avancéssim
cap a una economia al servei de les persones.
ARCADI OLIVERES BOADELLA
Barcelona, Catalunya
|