Vd esta aquí: Koinonía> Agenda > |
Descargar
este artículo: PDF RTF
|
||
AUTOR: Prandi, MarĂa
|
||
AGENDA LATINOAMERICANA AÑO: 1999
|
L’AMI, UN PAS ENRERA EN LA DEFENSA DELS DRETS HUMANSMaria PrandiL’OrganitzaciĂł Mundial del Comerç (OMC) s’ha convertit, des de 1995, en un organisme internacional proveĂŻt de poders vinculats supranacionals i situat al marge de tots els controls democrĂ tics i parlamentaris. Quan l’OMC accepta la candidatura d’un estat que en vol ser membre, tĂ© la facultat de declarar nul•les les lleis i les regulacions (en temes laborals sanitaris o mediambientals) que consideri contrĂ ries al lliure mercat i, fins i tot, forçar-ne la derogaciĂł, això suposa un perill per a les economies nacional de tots els paĂŻsos (incloent-hi els industrialitzats). En conseqüència, el febrer de 1998, el Parlament Europeu ha pres posiciĂł en contra d’aquesta cessiĂł incondicional de sobirania econòmica. Des de 1995, els 29 ministres dels paĂŻsos membres de l’OCDE estan portant a terme negociacions, mĂ©s o menys secretes, per poder crear l’Acord Multilateral sobre InversiĂł (AMI), que s’hauria de formar el 1998 i que pretĂ©n, segons els seus defensors, crear un marc multilateral i liberal d’inversiĂł, obert tambĂ© a paĂŻsos que no siguin membres de l’OCDE: La realitat Ă©s que aquest acord entra clarament en conflicte amb el Dret Humanitari Internacional i erigeix una barrera mĂ©s en la lluita de la societat civil pels drets econòmics i socials davant del poder de les multinacionals. L’AMI vulnera, d’una forma flagrant, els fonaments dels tractats internacionals mĂ©s bĂ sics i constituiria, si finalment es firmĂ©s, un retrocĂ©s considerable en la defensa i en el reconeixement del carĂ cter universal dels drets humans. L’AMI permet a les multinacionals invertir en tots els sectors econòmics: en els terrenys, serveis, indĂşstria, recursos naturals, telecomunicacions, divises, etc., sense cap mena de restricciĂł (sistema “top down”), llevat que l’estat en qĂĽestiĂł hi inclogui una clĂ usula restrictiva. A mĂ©s, permet totes les formes d’inversiĂł, des de la inversiĂł directa estrangera fins a la inversiĂł financera, aixĂ com tambĂ© aquelles noves formes d’inversiĂł que vagin apareixent en un futur pròxim. Finalment, l’AMI inclou totes les fases de la inversiĂł: l’establiment, l’adquisiciĂł, l’explotaciĂł, la gestiĂł, el manteniment, la utilitzaciĂł, etc. Tot sĂłn avantatges per a les multinacionals, mentre que els governs firmants han d’assegurar el ple rendiment d’aquestes inversions, ja que si no es compleixen les condicions acordades hauran fins i tot d’indemnitzar l’empresa inversora. No hi haurĂ cap tractament preferencial per als inversors nacionals davant dels estrangers, excepte en el cas de les reserves que s’interposin, i d’aquesta forma es podrĂ deixar els recursos naturals i les indĂşstries estratègiques en mans estrangeres. Per altra banda, aquelles polĂtiques de foment de les regions menys afavorides o de sectors industrials en decadència que els governs han realitzat seran eliminades al ser contrĂ ries a la lliure inversiĂł. Efectivament, l’estat firmant no podrĂ tampoc dirigir els beneficis de la inversiĂł cap a un grup determinat de poblaciĂł o cap a un territori en concret, la qual cosa podria derivar a una discriminaciĂł d’unes determinades poblacions per raĂł de raça, sexe, religiĂł, etc. El text que es discuteix prohibeix als estats firmants requerir o incentivar que els inversors contractin una taxa mĂnima de mĂ d’obra local, fomentar la transparència de tecnologia, realitzar un determinat nivell de producciĂł o d’inversiĂł en desenvolupament. Ja no es podrĂ exigir, com encara es fa en alguna paĂŻsos, que les inversions comportin la creaciĂł d’empreses de capital mixt, estranger o nacional o que s’hi inclogui personal tècnic nacional. AixĂ, per exemple, les regles establertes per certes excolònies per controlar les inversions estrangeres seien sancionades per plafons “ad hoc”. I, amĂ©s a mĂ©s, l’AMI permet tambĂ© la lliure transferència dels pagaments internacionals i aparta el govern del control de les inversions en el seu paĂs, i aquest fet pot afectar Ă rees sensibles com l’agricultura, les telecomunicacions i la biodiversitat. AixĂ, els ciutadans queden desproveĂŻts dels atributs mĂnims de sobirania i es crea un govern supranacional constituĂŻt per les multinacionals, en un context en què algunes empreses multinacionals han anat adquirint dimensions impensables fins ara. General Motors tĂ©, per exemple, un volum de negocis superior al PNB de Dinamarca; Exxon , al de Noruega, Toyota al de Portugal. A mĂ©s, aquells paĂŻsos que no firmin l’AMI es veuran discriminats per les empreses multinacionals, que preferiran invertir en aquells estats que s’hagin adherit a un marc regulat i clarament favorable a les seves inversions. D’altra banda, en el marc de l’AMI no hi ha cap barrera que impedeixi que aquells estats que violen els drets humans d’una forma flagrant realitzin les seves inversions en un altre paĂs, ja que no es preveu la possibilitat d’imposar un criteri d’aquest tipus com a filtre a les inversions. Es trenca, aixĂ, el reconeixement d’un dels principals fonaments dels drets humans, que Ă©s el seu carĂ cter universal. Aquest Acord afavoreix, l’acciĂł de les multinacional en detriment dels mateixos estats firmants, però el que Ă©s pitjor Ă©s que, un cop firmat, l’Acord tĂ© una validesa mĂnima de 5 anys. I, tot i que un estat firmant se’n pugui retirar quan hagin transcorregut aquest 5 anys, els acords ja formats continuen essent vigents durant 15 anys mĂ©s. Per acabar, l’AMI atorga a les multinacionals un rang similar al dels governs, ja que aquestes podran perseguir jurĂdicament els governs en cas d’incompliment dels acords i aconseguir, per tant, indemnitzacions milionĂ ries que pagarien, en Ăşltima instĂ ncia, els ciutadans. Hi ha una altra cosa que encara Ă©s mĂ©s greu, què passa quan un govern corrupte “ven” el seu paĂs en detriment dels seus propis ciutadans? L’AMI serĂ una bomba d’oxigen per a aquells governs l’objectiu principal dels quals Ă©s l’enriquiment personal en detriment dels seus ciutadans, i no Ă©s pas que siguin pocs... Si Ă©s que ens queda una engruna d’esperança la dipositem en l’ONU, perquè vulgui revisar finalment les implicacions que aquests textos puguin tenir sobre els drets humans. I tambĂ© puguin la dipositem en el Parlament Europeu – veu democrĂ tica de la UniĂł Europea -, perquè vegi amb prou reticències la situaciĂł actual en el que pot representar de detriment dels seus propis interessos. Esperem que no passin desapercebuts els informes editats per la UNCTAD, que posen de relleu les dinĂ miques perverses de l’economia internacional. Una aliança de la societat civil amb aquestes entitats per tal d’aconseguir aquests propòsits podria minar el procĂ©s d’aplicaciĂł implacable d’instruments internacionals que configuraran el mĂłn del segle XXI. Ara no podem ser massa puristes i continuar quedant al marge del procĂ©s. Reivindiquem un paper actiu, sense que això signifiqui que redimim els errors dels altres.
Maria Prandi Josep M. Garcia Picola Membres de franciscans internacional Catalunya (FICAT)
|