Crisi i Drets Humans des d’Espanya
Pablo Aceña
Vaig conèixer la Leonor Alonso el 1994. Era una de les à vies de la
Plaza de Mayo, impressionant. La seva filla va ser desapareguda per la
dictadura argentina. Em va explicar que un dia, quan l’estaven
torturant, es va dir a ella mateixa que si aconseguia sortir-ne viva,
dedicaria la resta de la seva vida a revenjar-se. Un altre dia, al cim
del seu dolor, la seva visió es va girar: “vaig sentir llà stima dels
seus botxins” –em va dir– i va decidir no anular-se com a persona, i
treballar pels Drets Humans. Al cap d’un temps, la seva néta va ser
arrencada dels seus segrestadors. Va poder abraçar-la i viure amb ella,
amb la filla de la seva filla assassinada. Va ser la seva manera de
lluitar contra la barbà rie desencadenada al seu paÃs, al seu continent,
on convivien dictadures i polÃtiques neoliberals.
Les crisis actuals a Espanya, no arrenquen amb la caiguda de
l’economia financera del 2008 als EUA i la seva posterior contaminació a
la resta de països. Tot ve de més enrere i té, segons Vicenç Navarro, un
fort component en les relacions entre el capital i el treball. Després
de la Segona Guerra Mundial, aquestes forces van assolir un pacte que va
fer que anés augmentant el pes dels sous davant les rendes del capital,
assolint el seu mà xim la dècada dels anys setanta, quan a Espanya els
sous van arribar a ser el 72,4% del PIB. Les polÃtiques neoliberals
impulsades per Thatcher i Reagan els anys vuitanta, van influir per fer
davallar aquest valor fins al punt que entre 1981 i 2012, aquesta xifra
caigués un 14,6% a Espanya, situant-se en el 58,4% el 2012, i arribant a
ser menys del 50% el 2014. Aquestes polÃtiques també les van abraçar
governs socialdemòcrates com els de Felipe González, Tony Blair o
Schröder. Això, juntament amb l’augment de les taxes d’atur a Espanya,
que van passar d’un 2,4% el 1970 a un 20,1% el 2010, va debilitar el món
del treball i forma part de l’origen de les crisis econòmiques i
financeres. Va haver-hi altres factors, com l’impacte de la reunificació
alemanya en l’economia europea, o l’endeutament de la població espanyola
facilitat per la banca, que va servir per dissimular l’impacte de la
pèrdua de poder adquisitiu de la gent. Es va formar aixà el caldo de
cultiu perfecte per a les activitats especulatives i l’aparició de
bombolles com la immobilià ria, ferment de l’enorme deute privat acumulat
en els anys del boom immobiliari (va arribar a superar el bilió i mig
d’euros, el triple del deute públic, que fins el 2011 era dels més
baixos d’Europa) i determinant de l’únic rescat que ha patit l’economia
espanyola, el de la banca.
Aquest caos va commocionar la societat i va ser l’excusa perfecta per
provocar un estat de shock. S’havia de salvar aquesta economia
per damunt de tot! Van posar-se en marxa mesures traumà tiques, sense
necessitat de cops militars, ja obsolets en les nostres modernes
democrà cies –veieu El capitalisme del desastre, de Naomi Klein–,
però va ser un cop al model de l’Estat del Benestar europeu; insistint
reiteradament pels mitjans de comunicació que “està vem vivint per sobre
de les nostres possibilitats”, fent que ens sentÃssim culpables i ens
preparéssim per al que havia de venir, perquè, com diu el ministre de
JustÃcia Gallardón: “governar és repartir dolor”.
Aquestes polÃtiques són tremendament desordenades, ineficaces per a
la vida, tan poc intel•ligents que ratllen l’estupidesa. Que ens
continuem regint pels seus principis és un fracàs per a la humanitat,
que, malalta de capitalisme, pateix les crisis que afecten greument
l’estat dels Drets Humans.
En posar-se en marxa les polÃtiques d’austeritat i les “retallades”,
es va incrementar molt més l’atur, la precarietat i la pobresa. El
govern va utilitzar la devaluació interna dels nivells de vida dels seus
habitats per fer més competitiva l’economia del paÃs. Tot això es va
traduir en pèrdues generalitzades de drets laborals i socials, alguns
tan importants que han de considerar-se inherents a la condició humana,
com el dret a la salut i l’educació; la qual cosa va originar una crisi
social i polÃtica marcada per l’accelerat desprestigi de partits
polÃtics i institucions, que va assolir la seva mà xima expressió en el
moviment del 15 de maig de 2011 (el 15M).
Efectes concrets en els Drets Humans
Des de l’informe del Comissari de Drets Humans del Consell d’Europa,
Nils Muiznieks, l’octubre de 2013 al de CÃ ritas Europa de 2014, es
denuncia que Espanya, com a conseqüència de les retallades, és el paÃs
en el qual més ha augmentat la desigualtat, rere Letònia, i el segon
d’Europa amb més pobresa infantil després de Romania. Amb sis milions
d’aturats, creix el nombre d’assalariats/des en el llindar de la
pobresa, atès que ja n’hi ha un 12% als quals el jornal no els assegura
uns ingressos mÃnims per evitar-la, i tretze milions de persones
s’acosten a l’abisme de l’exclusió social. Augmenta el nombre de
famÃlies que depenen fonamentalment de les pensions de jubilació dels
avis. Simultà niament la negativa a donar carta de naturalesa legal a la
dació en pagament per saldar les hipoteques amb el lliurament de
la vivenda, ha accentuat el drama dels desnonaments deixant al carrer,
el 2013, cada dia, a 180 famÃlies, i ha induït a l’augment dels
suïcidis. Però no han tingut cap escrúpol en emparar la colossal
dació en pagament dels grans promotors immobiliaris, els fracassos
dels quals s’han endossat a les caixes d’estalvi, i que hem acabat
pagant tots en forma de deute públic per sufragar el rescat bancari i
les pèrdues de l’anomenat “banc dolent”.
El govern Rajoy, amb les seves mesures de regressió social i d’austericidi
econòmic, imposades per decret eludint el debat parlamentari i arruïnant
el Dià leg Social, ha abandonat a la seva (mala) sort centenars de milers
de persones dependents, en deixar sense efecte a la prà ctica i sense
recursos la Llei de Dependència. Ratlla en la xenofòbia, amb la
brutal repressió dels immigrants, i simultà niament, aboca a l’emigració
els joves espanyols més qualificats, o enfosqueix cada vegada més els
projectes de vida del jovent en general amb el deteriorament continuat
de les polÃtiques d’igualtat d’oportunitats en l’accés a l’ensenyament i
la precarització del mercat laboral, que especialment s’acarnissa amb
els joves i les dones, a més de suportar la descomunal taxa del 57% de
desocupació. Ha reduït a mÃnims històrics la inversió en I+D+i,
menysté la cultura enmig de la Societat del Coneixement. Desmantella la
Cooperació al Desenvolupament. Empara els defraudadors amb amnisties
fiscals i limita les tasques de l’Agència Tributà ria en la seva lluita
contra el frau, fins arribar a l’extrem de cessar la inspectora que va
incoar un expedient a la multinacional CEMEX.
Es reitera un esquema d’insuportables costos per a la immensa majoria
de la societat, insostenible social, mediambiental i econòmicament.
Aitals polÃtiques només poden imposar-se cercenant drets i llibertats
democrà tiques per constrènyer qualsevol contestació social, exercint un
sistemà tic atac als sindicats democrà tics i representatius, als
moviments socials organitzats; imposant regressions legislatives en
matèria de drets civils, com anticipa en el projecte de Llei de
Seguretat Ciutadana.
Aixà doncs, la crisi està servint de coartada per al desplegament de
la ideologia més reaccionà ria en la qual se sustenta aquest govern, per
exemple amb la contrareforma de la llei de l’avortament, exponent de la
seva hipòcrita croada contra el dret de les dones a decidir sobre la
seva maternitat.
Alternatives
L’alternativa és profundament ideològica i espiritual. Ideològica
perquè hem de construir un nou model de societat superadora dels errors
anteriors. No es pot tornar a allò d’abans. S’ha d’entrar en el
camà del creixement humà , controlant l’economia des de la polÃtica,
posant en primer lloc els interessos de la ciutadania i el
desenvolupament més igualitari de la humanitat, que en les seves tres
quartes parts està mancada dels drets humans més elementals, i evitant
no només la transferència de rendes al capital, sinó l’hegemonia del seu
pensament depredador.
I és espiritual, perquè ha de fer-se des de la dimensió més
profunda de l’ésser humà , que com Leonor Alonso, no es resigna davant la
injustÃcia, sinó que vol engrandir la història de la seva evolució amb
noves esperances i prà ctiques.
Cal crear trobada i cooperació entre el tradicional teixit format per
organitzacions polÃtiques, sindicals i socials, posicionades en la
defensa dels valors humans i la JustÃcia, i els moviments socials
sorgits darrerament. Ambdues parts formen el cabdal del mateix riu pel
qual ha de seguir transitant la vida de les persones i els pobles.
S’han de superar recels i barreres sectà ries. Ni tot allò vell estÃ
podrit, ni allò nou ha de ser excloent i creure’s en possessió de la
veritat. Ningú té la veritat, si aquesta no es construeix
comunità riament. Cal teixir un nou paradigma amb les experiències
acumulades i les noves realitats. Com va dir Antonio Machado: ¿Tu
verdad? No, la Verdad, y ven conmigo a buscarla.
Pablo Aceña
Torrejón de Ardoz, Madrid
|