SOCIALISME DE MERCAT, ALTERNATIVA REALISTA AL
CAPITALISME
JORDI COROMINAS
Són molts els moviments i grups arreu del món crÃtics amb l’ordre
existent i implicats en la lluita contra la misèria. Innombrables les
persones que sense participar en grups o accions alternatives,
reconeixen que l’actual sistema econòmic ens mena a l’abisme. No obstant
això, hi ha quelcom que resulta paralitzador o que condueix simplement a
posicions fatalistes, quan no són cÃniques: la manca d’una alternativa a
l’estructura econòmica. En els socialismes del segle XX es va
experimentar que el control centralitzat del mercat, encara que els
dirigents i els treballadors haguessin sigut à ngels, produïa
ineficiències més grans que un mercat capitalista regit per dimonis.
Aleshores, per més guerres, desplaçaments de població, catà strofes
ambientals i augment de la misèria que causi el capitalisme, aquest pot
absorbir sense problema qualsevol crÃtica moral i qualsevol
enrevessament, perquè sempre pot presentar-se com el menys dolent dels
models econòmics coneguts fins ara. Però fins a quin punt és cert que no
hi ha alternatives que millorin el capitalisme? I sense anar tan lluny,
¿no és reformable el capitalisme de manera que pugui treure’s del
llindar de la pobresa tota la humanitat sense necessitat de ni tan sols
cercar alternatives sistèmiques?
Un sistema econòmic és capitalista (independentment de si es combina
amb un règim polÃtic democrà tic o una dictadura) si manté tres
caracterÃstiques essencials: una propietat privada dels mitjans de
producció, un mercat regit per l’oferta i la demanda, i un
treball assalariat; i deixa de ser-ho quan s’altera alguna
d’aquestes tres caracterÃstiques. D’aquesta manera controlar per llei
certs productes bà sics, nacionalitzar algunes empreses, oferir seguretat
social, educació i sanitat gratuïta constitueixen reformes importants
del sistema, però no pas un canvi de règim econòmic. En canvi, el
control estatal del mercat i de la propietat dels mitjans de producció
ens introdueix en el model comunista conegut en el segle XX.
Actualment, dels gairebé set mil milions de persones que vivim sota
el sistema capitalista, la majoria és pobre. 1.000 milions de persones
viuen en una pobresa extrema, amb menys d’un dòlar al dia, 1.500 viuen
en una pobresa moderada, amb menys de dos dòlars al dia i 2.000 milions
viuen en una pobresa relativa (a Europa el llindar de la pobresa estÃ
fixat en 752 euros mensuals i 80 milions n’estan per sota a la Comunitat
Europea). Es dibuixen escenaris molt més catastròfics: s’estima que en
els propers anys 200 milions de persones poder veure’s permanentment
desplaçades per les inundacions, l’augment del nivell del mar i les
guerres, ara també incentivades per la lluita pels recursos bà sics. Si
és impossible créixer permanentment, sà que és possible un cicle
permanent de creixement i destrucció basat en guerres periòdiques. Fins
i tot si arribessin a suposar la mort de la tercera part de la població
mundial encara quedarien 1.600 milions de persones, la mateixa població
que tenia el planeta el 1900.
Per sort, en el mateix capitalisme també es dibuixen escenaris de
signe contrari. Tot i que són molts els economistes que defensen que hi
ha una relació essencial entre capitalisme, guerres i augment de la
misèria, diversos socialdemòcrates defensen que una socialdemocrà cia
mundial podria humanitzar el capitalisme imposant mesures com ara una
renda bà sica universal per a tots els ciutadans del món. No obstant
això, tot i concedint que un capitalisme de rostre humà és possible i
que les guerres no són intrÃnseques al sistema, hi ha quelcom que no té
solució ni en el millor dels capitalismes possibles, i és que l’economia
en el seu conjunt ha de créixer per romandre sana. Sense una taxa d’un
mÃnim del 3% de creixement anual una socialdemocrà cia mundial també ens
duria a escenaris catastròfics (3% és el que continua creixent el PIB en
el món després de la crisi del 2008). Però un creixement del 3% anual
suposa doblar el consum cada 24 anys i a aquest ritme consumirem 16
vegades més el 2100 que el 2000. Sorprenentment són molts els
economistes que sembla que creuen en aquesta utopia: la possibilitat
d’un creixement infinit davant d’uns recursos limitats.
Si és impossible perpetuar el creixement, ¿hem d’assumir
necessà riament un cicle de recessions, guerres i destruccions per
sanejar el capitalisme o el retorn a una economia comunista? El
socialisme de mercat pretén ser una tercera via entre ambdós sistemes
que per a l’estabilitat no depèn del creixement, i que continua
afavorint l’eficiència i la innovació dels emprenedors. En aquest model
econòmic la propietat privada dels mitjans de producció es substitueix
per una propietat democrà tica mantenint-se el lliure mercat i el treball
assalariat. Els directors d’empresa no responen davant dels accionistes
sinó davant dels treballadors, que escullen la direcció i aproven les
directrius bà siques. Hi ha prous experiències que mostren com empreses
productives poden ser dirigides democrà ticament sense perdre eficiència
sempre i quan es doni un cert grau d’autonomia a la direcció i que els
treballadors entenguin i exercitin la cultura cooperativa.
Per mantenir el capital inicial qualsevol empresa es veu obligada a
mantenir un fons d’amortització. Els beneficis obtinguts es reparteixen
segons el criteri dels treballadors, que poden optar per pagar més a un
gerent o a determinades feines. En cas que l’empresa no generi els
ingressos mÃnims, els treballadors han de tancar-la per cercar feina en
un altre lloc, i els mitjans de producció tornen a la societat. El
mercat continua funcionant en l’assignació de béns de consum i dels béns
del capital segons les lleis de l’oferta i la demanda. Els fons
d’inversió es generen no oferint un interès als estalviadors (mercat de
diner) sinó gravant els béns de capital. Aquests fons es controlen
socialment obrint-se diferents alternatives. En un extrem són els
parlaments els que planifiquen la inversió, a l’altre són totalment
lliures: els bancs reben els fons i els presten a empreses que vulguin
expandir la producció o millorar la seva tecnologia, o als individus o
col•lectius que vulguin començar un negoci nou.
En el socialisme de mercat les empreses no necessiten créixer
compulsivament per mantenir-se, qüestió que sembla impossible fins i tot
en el millor dels capitalismes possibles. Una empresa capitalista
persegueix maximitzar el benefici dels inversors, mentre que una empresa
democrà tica persegueix maximitzar el benefici per a cada treballador.
D’aquesta manera, els accionistes d’una empresa capitalista poden doblar
el seu benefici doblant la mida de la seva empresa, mentre que si una
empresa democrà tica dobla la seva mida, dobla el nombre de treballadors
i el benefici per a cada treballador no canvia pas gaire. Un altre
avantatge comparatiu respecte del millor dels capitalismes possibles és
que quan una innovació comporta major productivitat i guanys, els
treballadors poden escollir temps lliure en comptes d’augmentar el
consum.
En els socialismes del segle XX la transició passava necessà riament
per la presa del poder polÃtic en un Estat; en el socialisme de mercat
el canvi es pot fer sense alterar profundament la situació actual: 1,
abolició de les obligacions de les empreses de pagar interessos o
dividends per les accions; 2, declaració que l’única autoritat legal de
l’empresa són els seus treballadors; 3, introducció d’un impost sobre el
capital de les empreses la quantitat del qual anirà a parar a un fons
social d’inversió; i 4, la nacionalització dels bancs, que passaran a
administrar els fons d’inversió.
L’endemà de tot això, les persones continuaran anant als seus llocs
de treball i fent vida normal. L’únic canvi drà stic seria per als
accionistes. Per evitar conflictes amb els anteriors propietaris dels
mitjans de producció, se’ls podria concedir una compensació en forma de
generós honorari que podrien continuar rebent durant una o dues
generacions.
Allò interessant és que ja existeix una à mplia base empÃrica que
mostra que aquest model és eficient, ja que són moltes les empreses
regides democrà ticament. Actualment la més gran d’elles, lÃder en
cooperativisme, és la Corporació Mondragón (Euskadi). Compta amb 83.000
empleats, 9.000 estudiants, presència a 20 països i en múltiples sectors
de l’economia. Fortuna Magazine l’esmentava el 2003 com una de les
millors companyies per treballar a Europa. Aquesta experiència concreta,
competitiva fins i tot en el marc del capitalisme, mostra quelcom molt
important: que com va succeir en la transició del feudalisme al
capitalisme els canvis poden començar a esdevenir-se molt abans que
canviï el poder polÃtic de l’Estat.
Tot allò que en un context capitalista condueix a una major
democratització de tots els à mbits i a una major participació dels
treballadors en l’à mbit productiu ja és sens dubte un avenç vers una
societat diferent. El socialisme de mercat va de la mà amb les lluites
per la democratització i la transparència econòmica de totes les
estructures començant per les universitats, ONGs, esglésies, escoles,
grups i partits que vulguin contribuir a una societat diferent, i hi
perden tot sentit i autoritat les organitzacions de carà cter vertical o
dictatorial, ja siguin aquestes una institució de l’ONU, com el Consell
de Seguretat, o una petita associació de barri.
Hi ha una à mplia literatura sobre el tema. Una de les propostes més
interessants és la de David Schweickart, Más allá del capitalismo, Sal
Terrae 2002. Cf. els seus textos més recents a: www.luc.edu/faculty/dschwei/articles.incorporant un ampli
bagatge filosòfic, veieu A. González, La transformación posible,
¿socialismo en el siglo XX?I, Bubok 2010.
http://es.wikipedia.org/wiki/Corporaci%C3%B3n_Mondra
JORDI COROMINAS
Sant Julià de Lòria, Andorra
|