EN DEFENSA DE LA CONDICIÓ HUMANA.
A LA RECERCA DE L’“ALTRA ECONOMIA
Paulo Suess
Mirem de construir maneres de viure i de societat que la nostra
cultura pròpia està destruint dia a dia. El capitalisme forma part de la
nostra cultura. Com que es tracta de processos històrics, no podem,
simplement, tornar a temps passats i reconstruir el que ja ha estat
destruït. Amb el material de les ruïnes culturals d’avui dia, i amb la
memòria del passat, necessitem construir la cultura del “bon viure” com
una cosa nova i heretada, en la base d’una “altra economia”. Pensar en
“una altra economia” vol dir “produir bé” perquè tots puguem fer el que
els mitjans de producció i la natura permeten fer, sense explotar les
persones amb la feina o alienar-los amb el consum.
I.
L’”altra economia” ens fa moure al ritme quaternari d’una ciranda,
i els quatre tocs que la fan girar són: la natura, els mitjans de
producció, la tecnologia i les necessitats de consum per al benestar de
tothom (creativitat, oci i plaer sense privilegis). Per tant, l’”altra
economia” ha de ser pensada harmoniosament inserida en un determinat
ambient “natural”, “cultural”, “psicològico-vital” i “social”.
L’economia del capitalisme tardà va generar un desequilibri accentuat
d’aquestes quatre dimensions en privilegiar “mitjans de producció/tecnologia”
i “consum”, en detriment de la natura i la societat. La natura
descuidada contÃnuament adverteix a la humanitat que els seus béns no
són pas infinits. No tot el que els mitjans de producció permeten
produir, la natura i la societat ho suporten sense patir greus
conseqüències. El capitalisme ha establert un cercle viciós entre feina,
mercaderia, consum i lucre.
En el projecte d’”una altra economia” s’imposen tasques radicals:
Cal desvincular “treball” de “feina”. Això vol dir tornar al treball
la seva dimensió vocacional i creativa que caracteritza la dignitat
humana. La feina és una relació contractual i, en la configuració del
capitalisme, està vinculada a la producció de mercaderies rendibles, a
salaris indignes i a lucres que divideixen la societat en classes
socials hegemòniques i subordinades. Els mecanismes de producció i
distribució dels “béns de consum” i “serveis” són mecanismes sistèmics
d’explotació i d’alienació. Alienen el treballador del producte que
aquest fa, i exploten la seva mà d’obra i els recursos de la natura. El
fet de comprar i gastar aquests productes sense necessitat, això també
aliena el cosumidor.
No podem permetre que, en nom del lucre, els lÃmits antropològics de
l’ésser humà quedin en suspens. La condició humana ve marcada pel pas
evolutiu del regne animal al regne humà a través de les cultures.
Mitjançant un llarg procés civilitzador, la humanitat s’ha alliberat,
grà cies a la cultura, de la programació dels instints, i s’ha imposat
lÃmits –prohibicions, regles, lleis, valors, repressions– necessaris per
a la vida en societat. El sistema capitalista ha introduït, amb el
pretext de la llibertat i del plaer, mercaderies que esquiven lleis i
ètiques culturals heretades. El desig del lucre comercialitza tota la
condició humana: sexualitat i afectivitat, estètica i ètica, salut i
educació, naixement i mort, ritus i festes, religió i art. Sense tenir
cap més instint, i posades a la venda moltes de les regles culturals,
els éssers humans són capaços de retornar fins a una nova espècie que no
és ni humana ni animal. La violència individual i col•lectiva que
s’observa a tot arreu, des dels estadis de futbol a les guerres entre
grups religiosos o nacions, és un fenomen inherent al capitalisme i a
les seves institucions, i dóna testimoni d’aquesta condició humana
hÃbrida. Problemes socioeconòmics, que no es poden resoldre per la
persuassió, molt sovint es transfereixen cap al pla militar.
De quina manera podem refusar el consum d’una cosa que ens enreda en
una xarxa de lucre, explotació i alienació? Els que es lucren amb la
venda d’aquests productes saben, amb la promesa de satisfer desitjos i
d’eliminar fronteres, estimular la vaga sensació de llibertat. El que
fins al dia d’avui ha estat prohibit i impossible ha de ser vist ara
mateix com a alliberament de tradicions culturals caducades i de
l’esclavitud de fam i penúria. La satisfacció de desitjos alienats com a
alliberament aprofundeix l’abisme de desigualtat entre les classes
socials.
II.
L’”altra economia” serà construïda amb una llarga caminada de lluites
i aprenentatges, que passa pel descontentament de parts significatives
de la societat civil i per la deconstrucció de prà ctiques alienants.
Podem imaginar tres maneres d’organitzar la “res publica”: l’estat (neo)liberal,
l’estat del benestar social, com una opció intrasistèmica pels
desafavorits, i l’estat de l’”altra economia”, que aconseguiria,
democrà ticament, eliminar la pobresa i la desigualtat, trencant amb el
sistema capitalista globalitzat. Les dues primeres formes d’organització
polÃtica, amb les seves limitacions estructurals en l’administració del
“bon viure”, ja les coneixem. La tercera, la realització plena de la
qual seria el paradÃs a la Terra, representa un horitzó utòpic.
Com a punt de partida d’aquesta trajectòria que ens du a “una altra
economia”, podem imaginar la forma del capitalisme tardà d’avui amb les
seves apostes: creixement, acumulació, autoregulació del mercat,
competició individual i corporativista, privatització, mercantilització
i alienació. Tot el que es privatitza és orientat per la borsa de valors
i no per la solidaritat social. El discurs que justifica aquesta
economia és la “retòrica de la responsabilitat”. Basada en una ètica
individual, aquesta retòrica defensa que cadascú seria capaç d’arribar a
la seva “llibertat merescuda”. Però aquesta llibertat produeix, en
detriment de la justÃcia distributiva, una desigualtat creixent i un
caos ecològic.
Un segon model seria una economia amb creixent intervenció de l’estat
a favor dels pobres i marginats. El resultat d’aquesta intervenció seria
una mena d’economia de benestar social, implantada per l’anomenat estat
del benestar social, que no proposa una ruptura sistèmica i, per tant,
confon l’opció pels desafavorits amb l’opció de combat a la pobresa.
Aquest model és millor que el primer, però no resol els problemes de
fons heretats del capitalisme. És a dir: la desigualtat i la violència.
Com construir una economia de justÃcia social i responsabilitat
solidà ria? D’una banda, no podem tornar a les societats agrÃcoles o
preindustrials. Ni els pobles indÃgenes, quan estan en contacte amb la
societat industrialitzada, volen tornar a aquests orÃgens. De l’altra,
no trobem una solució dins un sistema econòmic que té, com a centre
neurà lgic, el lucre, la competició, l’acumulació i l’alienació. La
societat de la informà tica, que, gradualment, es consolida com a
societat postindustrial, no canvia en essència el quadre sistèmic del
capitalisme. Fins al dia d’avui, les revolucions, les lluites de classes,
els moviments socials i els moviments educatius de conscienciació no han
estat capaços de forjar transformacions sistèmiques duradores.
III.
L’”altra economia” serà una economia postcapitalista. Les malalties
de les economies neoliberals, postneoliberals i de l’anomenat estat del
benestar social exigeixen ruptures sistèmiques. Ja que tots els sistemes
socials són dialèctics i contradictoris, és possible també, dins el
capitalisme, identificar contradiccions que possibiliten anticipar (ja
sigui simbòlicament o bé d’una manera real), esquerdes sistèmiques com a
precursores de canvis estructurals.
Com a metes per a l’aproximació de l’”altra economia”, que serà el
naixement d’una nova societat pluricultural, la universalitat de la qual
tindrà la seva base en la pluralitat regional, podem imaginar:
reducció, desconcentració o abolició de la propietat privada dels
mitjans de producció col•lectivament operats;
reducció de la feina que alieni les persones;
estÃmuls a la participació en les relacions de producció;
convivència amb la natura en una relació de reciprocitat de subjectes,
cosa que exigeix repensar la nostra subjectivitat i la nostra matriu
energètica;
reducció del consum a un nivell saludable i possible per a tothom;
revisió del sistema educatiu, que representa una “incubadora” de la
ideologia dominant.
Totes aquestes metes exigeixen noves relacions socials, des de la
casa pròpia fins als confins més llunyans del món. L’eix d’aquestes
noves relacions és la solidaritat, amb la seva ramificació en la
reciprocitat, subsidiarietat i gratuïtat. Per tal d’avançar en la
direcció de l’”altra economia”, cal transformar les masses populars que
pateixen silenciosament en actors conscients del seu individualisme
competitiu, del seu estatut de compradors realitzats pel seu poder de
consum, de la seva explotació i alienació, i convèncer-les que una altra
inserció al món és possible. Prà ctiques i moviments de rebuig de la
naturalització de l’statu quo necessiten una inversió pedagògica
extraordinà ria més enllà del capital.
El calze del patiment que vessa crea consciència i facilita
l’actuació pedagògica. Hi ha sÃmptomes de patiment globalitzat que s’han
tornat visibles en la revolta de la “Primavera Àrab”, en el “Moviment
dels Indignats”, a Espanya, en la revolta estudiantil, a Xile, i en les
protestes “Ocupa Wall Street” als Estats Units. Ramificacions d’aquests
moviments de protesta apunten arreu del món cap a la construcció d’”una
altra societat”. Cada gest simbòlic o real de gratuïtat trenca amb la
lògica de cost-benefici. Cada canvi en la matriu energètica pot tornar
el món més habitable. Cada transformació de relacions de competició en
relacions de reciprocitat i solidaritat pot ser a l’arrel d’una nova
societat.
Paulo Suess
São Paulo
Brasil
|