ANĂ€LISI DE CONJUNTURA DE LA UTOPIA SOCIALISTA
João Pedro Stédile
A mitjan segle XIX, Marx, Engels i altres pensadors de la classe
treballadora van desvetllar, a partir de la filosofia, la sociologia, la
història i l’economia polĂtica, la naturalesa perversa del funcionament
del capitalisme. Van descriure amb tots els ets i uts les lleis que mouen
aquesta mena de producciĂł. Van denunciar com Ă©s una manera perversa
d’organitzar la producció en la societat, perquè es fonamenta
principalment en l’explotació del treball d’aquells que produeixen tots
els béns i les riqueses. El capital tot ho transforma en mercaderia. I,
aleshores, explota el treball i va acumulant riqueses. Cada cop més.
Però també van descobrir que aquesta manera d’organitzar porta una
contradicció insuperable. Els béns són produïts per la majoria (els que
viuen del treball), però la seva apropiació és feta per una minoria (els
capitalistes). D’aquà que aquesta societat produeix cada vegada més pobres
i menys rics —però milionaris.
Van diagnosticar que haurĂem de construir una nova manera d’organitzar
la producció, en què els treballadors fóssim els propietaris, els
destinataris del nostre propi treball. I la van anomenar “socialisme”,
perquè té com a base la “socialització” de tota riquesa creada, per tal
d’atendre les necessitats de cada poble.
També van defensar que aquesta transició del capitalisme cap al
socialisme no seria realitzada per la voluntat de cap idealista, intel•lectual
o guia genial, sinĂł que tan sols seria possible si els treballadors
s’organitzessin, lluitessin i conquerissin els canvis. D’aquà la frase:
“L’emancipació dels treballadors tan sols serà possible com a resultat de
la seva organització!”
Han passat moltes dècades. Moltes lluites de la classe treballadora.
Molts intents de construcciĂł del socialisme. Hi han hagut revolucions
socials, populars, que han sacsejat la humanitat per la seva magnitud i
generositat, com ara la revolució russa, la xinesa, la cubana…
Moltes van fracassar. I hi ha moltes anĂ lisis i llibres que assenyalen
les causes d’aquest fracĂ s. Potser podrĂem resumir, matusserament i per
fer-ho més didà ctic, que a la majoria d’aquests països es van substituir
els capitalistes per l’estat. Van aconseguir universalitzar l’accés a
l’educació, l’habitatge, la salut, la feina, però a la prà ctica els
treballadors encara no han pogut construir el socialisme com una societat
en què les riqueses i el poder fossin, de fet, per a tothom. No han
aconseguit que aquesta socialització sigui realment demòcrà tica.
I mentre els treballadors com a classe s’aboquen damunt les seves
experiències històriques, el capitalisme no s’ha aturat. Ans el contrari:
ha avançat encara més.
En els Ăşltims 20 anys, el capitalisme ha arribat a una nova fase:
el domini del capital financer i internacional sobre tota l’economia i
sobre tots els paĂŻsos. Avui, diuen els estudiosos, Ăşnicament 500 empreses
transnacionals controlen més del 60% de tota la riquesa del planeta, i
donen feina a menys del 5% de la població. Entre elles, les empreses més
grans, controlen riqueses superiors a l’economia nacional de més de la
meitat de tots els paĂŻsos del mĂłn!
El capitalisme estĂ sota el control dels bancs. El capital ara Ă©s
internacional. TĂ© la seva matriu als paĂŻsos desenvolupats i a partir
d’aquà controlen la producció, el treball, el comerç arreu del món. Per
això trenca amb les regles i sobiranies nacionals. Imposa les seves
pròpies regles. Se serveix dels organismes internacionals, que abans eren
dels governs i dels pobles. I ara les Nacions Unides, la FAO, l’OMC,
l’OIT, el Banc Mundial, l’FMI i tractats multilaterals de TLCs, etc. són
tan sols instruments per donar ampla llibertat d’acció a aquest capital de
naturalesa internacional. És per això que han adjectivat la seva polĂtica
de “neoliberal”. És a dir: exigeixen una nova i ampla llibertat per la
circulaciĂł del capital arreu del mĂłn.
Però, tal i com els pensadors clà ssics ja havien advertit, totes les
formes d’explotació del capital porten, en sà mateixes, contradiccions,
Ă©s a dir, efectes contraris, que duen a denunciar-ho, i a elevar el nivell
de consciència dels explotats sobre els seus explotadors.
El capitalisme s’ha ensenyorit de tot el món, inclosa la vella Rússia i
la poblada Xina. El capital mana en els governs, en les fronteres, en tot!
Tanmateix, continua generant noves contradiccions, cada cop més
espaordidores. Cada cop és més clar que la forma capitalista és
incompatible amb la preservaciĂł dels recursos naturals (que sĂłn finits),
amb el medi ambient, amb els recursos que tenim al planeta per sobreviure.
Al transformar-se tot plegat en mercaderia (les plantes, les llavors,
l’aigua, els rius, els gens, la cultura, els hà bits, els coneixements…)
s’explota tothom, s’explota tot. I posen en perill la supervivència.
El domini del capital financer prioritza l’acumulació de riqueses en la
circulació cada cop més distant del treball. Per això no generen més
llocs de treball. Cada any 5 milions d’operaris perden el seu lloc de
treball arreu del mĂłn. Milions de persones emigren dels seus paĂŻsos a la
recerca de condicions de supervivència. El capital ha deixat el nostre
planeta a la deriva. Però les conseqüències estan apareixent rà pidament.
En l’escalfament global, en la contaminació, en l’infern provocat pel
trà nsit dels automòbils en totes les grans ciutats, en la manca d’aigua,
feina i renda.
En el cor de l’imperi, l’economia dels Estats Units comença a
patinar. El monstre comença a tossir. I segurament intentarà emportar-se
moltes vĂctimes. Perquè la reacciĂł de la lògica del capital, en totes les
crisis, és sempre apel•lar a la sortida bèl•lica. Lenin, Bujarin i
Rosa Luxemburg ens van explicar que, com que la guerra destrueix les
mercaderies (armes, munició, edificis, treball humà … persones), el capital
fa servir aquesta tĂ ctica per obrir espai a un nou perĂode d’expansiĂł del
capital. És això el que s’està fent a l’Iraq, l’Afganistan, Palestina,
l’Iran, Corea, Kosovo, SomĂ lia, HaitĂ, Kènia i Colòmbia.
Aquesta fase internacional demostra moltes lliçons que no estaven tan
clares als segles XIX i XX.
Els treballadors estan aprenent que la forma d’explotació del treball i
el domini del capital és cada cop més internacional. I realitzada amb els
mateixos mètodes a tot arreu. Ara bé, els treballadors hauran de dur a
terme lluites i mobilitzacions també a nivell internacional. Per
afrontar um mateix enemic comú. Abans, l’explotació es donava sobretot a
la fà brica. Ara, al centrar l’explotació en l’esfera de la circulació, el
capital explota tothom, i cobra taxes d’interès estúpides, pagades fins i
tot pel pobre quan compra una planxa a terminis. El pobre Ă©s explotat a
l’hora de pagar impostos incorporats en el preu de les mercaderies.
L’estat el recull i el traspassa als bancs, com a pagament d’un fals deute
intern, mai vist, i impagable. La majoria dels països perifèrics destinen
entre un 15 i un 30% de totes les receptes pĂşbliques per pagar els
interessos del deute intern i extern, que s’embutxaquen els bancs.
El capital explota, amb les seves empreses transnacionals, taxes
exorbitades de llum elèctrica, del fetitxe del mòbil, del consum
obligatori d’aigua, del transport públic. Ara bé, no és tan sols l’operari
industrial el centre de l’explotació; totes les classes populars, difuses,
sense feina, també són explotades. Per tant, es creen les condicions
objectives perquè el poble s’adoni de l’explotació del capital financer i
de la subordinaciĂł dels governs a aquestes polĂtiques.
Si l’explotació del capital i la seva acumulació avancen arreu, sense
lĂmits, no passa el mateix, malauradament, amb la consciència i la
capacitat d’organitzaciĂł del poble. Vivim encara un llarg perĂode de
derrota de les classes treballadores. L’hegemonia mundial del capital
provoca una correlaciĂł de forces adverses. És com si el poble descobrĂs la
mida de la força del monstre i, aleshores, espantat, té por de reaccionar.
Però vindrà una nova onada de mobilització a cà rrec de les noves
generacions. Ara bĂ©, amb un nou tarannĂ . En el passat crèiem que el camĂ
per arribar a una societat més justa i igualità ria, el socialisme,
consistia només a seguir un partit. O que n’hi havia prou a assaltar el
palau. Hem après que el poble necessita organitzar-se de totes les maneres
possibles. Als barris, escoles, fà briques, comunitats rurals, esglésies i
sindicats. El partit és un dels instruments per fer-ho. És el partit el
que ha de discutir i articular projectes per la societat. Però
l’organització de la força popular ha de tenir lloc en totes les esferes
de la vida social.
Hem descobert també que no n’hi ha prou a elegir els governs.
Que el canvi de societat, el socialisme, no Ă©s tan sols arribar al govern,
prendre l’estat. El socialisme comporta canvis profunds en l’estructura de
la manera com funciona la societat. Canvi en els propietaris dels mitjans
de producciĂł, per tal que els treballadors cobrin segons el seu treball.
Canvis en les relacions socials, entre persones i classes. Perquè se
superin tota mena de dicriminacions i prejudicis (el color de la pell, la
diferència racial –ja que no existeixen races entre els éssers humans-,
gènere, edat, opcions culturals, religioses i sexuals.) El socialisme és
tambĂ© un règim polĂtic on el poble tĂ©, de fet, poder de decisiĂł.
El socialisme comporta reorganitzar la producció per tal d’atendre les
necessitats bĂ siques de cada poble. Comporta una societat que destinarĂ
gran part del seu temps a la cultura, per tal que totes les personis
tinguin oportunitat de cultivar les arts, en les seves innumerables formes
de manifestació. Comporta que l’estat estarà al servei dels interessos de
la majoria. Per anar transformant-lo i algun dia deixar d’existir.
Tot això sembla llunyà . Però el capitalisme globalitzat està escurçant
el camĂ. Creguin-s’ho: en els propers anys hi haurĂ grans canvis en la
humanitat. Nous vents comencen a bufar…
João Pedro Stédile
MST i “VĂa Campesina”, Brasil
|