Vd esta aquí: Koinonía> Agenda > |
Descargar
este artículo: PDF RTF
|
||
AUTOR: Alves, Rubem
|
||
AGENDA LATINOAMERICANA AÑO: 2008
|
SOBRE POLÃTICA I JARDINERIARubem AlvesDe totes les vocacions, la polÃtica és la més noble. “Vocacióâ€, del llatà vocare, vol dir “cridaâ€. La vocació és una crida interior d’amor: una crida d’amor per un “ferâ€. En comptes d’aquest “ferâ€, aquell que té una vocació vol “fer l’amor†amb el món. Vet aquà la psicologia de l’amant: ho faria, encara que no hi guanyés res. “PolÃtica†ve de polis, “ciutatâ€. La ciutat era, pels grecs, un espai segur, ordenat i serè, on els homes es podien dedicar a la recerca de la felicitat. El polÃtic, per tant, seria aquell que cuidaria d’aquest espai. La vocació polÃtica, aixÃ, estaria al servei de la felicitat dels ciutadans. Potser per haver estat nòmades al desert, els hebreus no somiaven amb ciutats: somiaven amb jardins. Qui viu al desert somia amb oasis. Déu no va crear una ciutat. Ell va crear un jardÃ. Si li preguntéssim a un profeta hebreu: “Què és la polÃtica?â€, ell ens contestaria: “L’art de la jardineria aplicada a les coses públiquesâ€. El polÃtic per vocació és un enamorat del gran jardà per tothom. El seu amor és tan gran que renuncia al petit jardà que podria plantar per ell mateix. De què serveix un petit jardà si al seu voltant hi ha el desert? Cal que el desert sencer es transformi en jardÃ. Estimo la meva vocació, que és escriure. La literatura és una vocació bella i dèbil. L’escriptor té amor però no té poder. El polÃtic, en canvi, sà que en té. Un polÃtic per vocació és un poeta fort: ell té el poder de transformar poemes sobre jardins en jardins de veritat. La vocació polÃtica és transformar somnis en realitats. És una vocació tan feliç que Plató va suggerir que els polÃtics no necessiten posseir res: en tenen prou amb el gran jardà per tothom. Seria indigne que el jardiner tingués un espai privilegiat, millor i diferent de l’espai ocupat per tots. He conegut i conec molts polÃtics per vocació. La seva vida ha estat i continua sent un motiu d’esperança. La vocació és diferent de la professió. En la vocació la persona troba la felicitat en la pròpia acció. En la professió el plaer no es troba en l’acció, sinó en el guany que se’n deriva. L’home mogut per la vocació és un amant. Fa l’amor amb l’estimada per la pura alegria de fer l’amor. El professional no estima la dona. Ell estima els diners que en rep. És un gigoló. Totes les vocacions poden ser transformades en professions. El jardiner per vocació estima el jardà de tothom. El jardiner per professió fa servir el seu jardà privat, encara que, perquè això passi, al seu voltant augmentin el desert i el patiment. Aixà és la polÃtica. Són molts els polÃtics professionals. Puc, doncs, enunciar la meva segona tesi: de totes les professions, la professió polÃtica és la més vil. Cosa que explica el desencant total del poble en relació amb la polÃtica. Guimarães Rosa, preguntat per Günter Lorenz sobre si ell es considerava polÃtic, va respondre: “Jo mai podria ser polÃtic amb tota aquesta xarlataneria de la realitat…â€. Al contrari dels “legÃtims†polÃtics, crec en l’home i li desitjo un futur. El polÃtic pensa tan sols en minuts. Jo sóc escriptor i penso en eternitats. Penso en la resurrecció de l’home. Qui pensa en minuts no té paciència per plantar arbres. Un arbre triga molts anys a créixer. És més lucratiu tallar-los. El nostre futur depèn d’aquesta lluita entre polÃtics per vocació i polÃtics per professió. El fotut és que molts dels que senten la crida de la polÃtica no tenen prou coratge per atendre-la, per por de la vergonya de ser confosos amb gigolós i d’haver de conviure amb gigolós. Escric per vosaltres, joves, per tal de seduir-vos envers la vocació polÃtica. Potser hi ha jardiners adormits dins vostre. L’escolta de la vocació és difÃcil, perquè les tries esperades, les normals (medicina, enginyeria, dret, ciència, etc.), fan massa fressa. Totes elles són legÃtimes si responen a una vocació. Però totes són de vol gallinaci: us col•locaran en un petit racó del jardÃ, molt lluny del lloc on es decideix el destà del jardÃ. No seria molt més fascinant participar dels destins del jardÃ? Els descobridors, quan van arribar aquÃ, no van trobar cap jardÃ. Van trobar una selva. La selva no és pas un jardÃ. Les selves són cruels i insensibles, indiferents al patiment i a la mort. Una selva és una part de la natura que encara no ha estat tocada per l’home. Aquella selva s’hauria pogut convertir en un jardÃ. Però no ha estat aixÃ. Els que l’han treballada l’han feta malbé perquè no eren jardiners. Eren llenyataires i negociants en fusta. És per això que la selva, que es podria haver tornat jardà per fer-nos feliços a tots, va sent transformada en deserts esquitxats de luxuriosos jardins privats on uns pocs troben vida i plaer. Hi ha descobriments d’orÃgens. Més bonics són els descobriments de destins. Potser, doncs, si els polÃtics per vocació prenguessin possessió del jardÃ, podrÃem començar a traçar un nou destÃ. I aleshores, en comptes de deserts i jardins privats, tindrÃem un gran jardà per tothom, l’obra d’uns homes que han tingut l’amor i la paciència de plantar arbres a l’ombra dels quals mai no s’hi ajaurien.
Rubem Alves Campinas SP, Brasil
|