Vd esta aquí: Koinonía> Agenda > |
AUTOR: Stédile, João Pedro
|
||
AGENDA LATINOAMERICANA AÑO: 2008
|
CRĂŤTICA A LA POLĂŤTICA DEL PODER ECONĂ’MICJoĂŁo Pedro StĂ©dileL’economia Ă©s la ciència que explica l’organitzaciĂł de la producciĂł dels bĂ©ns que una societat qualsevol necessita per la seva supervivència i benestar. La polĂtica Ă©s l’exercici del poder (expressiĂł que ve del poder a la polis=ciutat/Estat de la Grècia antiga). Poder sempre exercit per un grup o classe que usa l’Estat, les lleis i l’economia per imposar els seus interessos sobre els altres, en una societat qualsevol. En els temps actuals, el poder que Ă©s la polĂtica es troba cada cop mĂ©s concentrat en mans d’una classe cada vegada menor. Una classe de molt rics que fan servir el poder per augmentar encara mĂ©s la seva riquesa econòmica. El seu patrimoni. Representat per mĂ©s terres, mĂ©s fĂ briques de productes, mĂ©s comerç, mĂ©s empreses de transport i, cada cop mĂ©s, bĂ©ns de consum. I el poble, sĂ, el poble, no tĂ© cap poder. Qui mana en la polĂtica sĂłn els que tenen el poder econòmic: les grans empreses i bancs que controlen la producciĂł i circulaciĂł de la riquesa. I acumulen encara mĂ©s riquesa, i a sobre per damunt de les possibilitats de consum bĂ sic del poble. Qui mana en la producciĂł, en la riquesa i en el control dels bĂ©ns sĂłn uns pocs empresaris riquĂssims que controlen bancs i empreses transnacionals. Quasi tots els sectors de producciĂł i comerç sĂłn oligopolititzats, en què unes quantes empreses tenen el control de gairebĂ© tota la riquesa produĂŻda. A cada paĂs Ă©s possible tenir l’estadĂstica d’aquestes empreses. En el mĂłn, les 500 empreses mĂ©s grans, totes transnacionals, controlen el 52% de tota la producciĂł de la riquesa mundial. Però donen feina a nomĂ©s un 8% de la classe treballadora. Aquesta Ă©s la dimensiĂł del seu veritable poder polĂtic. Aquestes empreses imposen els seus interessos a tota la societat per tal d’augmentar encara mĂ©s la seva riquesa. I sotmeten tothom als seus peus. Aquest mecanisme d’explotaciĂł mundial s’ha fet viable grĂ cies a l’ús del dòlar nord-americĂ com a moneda de transacciĂł mundial, imposat manu militari pel govern dels Estats Units des de la victòria a la Segona Guerra Mundial, i ampliat a la dècada dels 70, quan el govern Nixon va descartar la conversiĂł del dòlar en euro. GrĂ cies a això, la societat americana rep cada any la transferència de mĂ©s de 500 bilions de dòlars d’altres paĂŻsos, en forma de mercaderies, per tants dies de treball, que es comptabilitza com a dèficit comercial. I dins el seu paĂs, el govern emet uns altres 700 bilions de dòlars a fi de cobrir el dèficit de les despeses governamentals, amb guerres i transferències de subsidis a classes benestants, com ara els productors rurals locals, que sĂłn pagats per tota la comunitat internacional. L’Estat nacional s’ha transformat en un simple capataç, administrador dels interessos d’aquestes empreses. Financen i elegeixen regidors, alcaldes, diputats i presidents. I, a canvi reben lleis magnĂ nimes per als seus interessos. La democrĂ cia representativa s’ha tornat una hipocresia. El vot s’ha convertit en una mercaderia. Però en un mĂłn ensarronat per la il•lusiĂł de la propaganda, el propietari del vot, el poble, creu que decideix. Però no decideix res. Tan sols vota entre aquells que el capital ja ha escollit. El poder econòmic explota i acumula cada cop mĂ©s riqueses a travĂ©s de dos mecanismes bĂ sics. El primer a travĂ©s de la taxa d’interessos. Com que el centre d’acumulaciĂł en aquesta fase del capitalisme internacional es troba en el sistema financer, en els bancs, Ă©s a travĂ©s dels interessos que el capital es reprodueix. I sĂłn els estats i els seus governs que han de garantir altes taxes d’interessos. Aquestes taxes d’interessos recullen riquesa de la poblaciĂł mitjançant els prĂ©stecs als empresaris de les indĂşstries, comerços i serveis, que desprĂ©s repassen als consumidors. O cobren directament dels consumidors que compren a terminis o fan servir targetes de crèdit. Per altra banda, els Estats recullen els diners pĂşblics (de tots) a travĂ©s dels impostos i, tot seguit, per fantĂ stiques fĂłrmules de superĂ vit primari, transfereixen aquestes recursos als bancs. El FMI ha arribat a imposar que a cada paĂs de l’hemisferi sud, de les anomenades economies dependents, els governs garanteixen cada any la transferència del 4,5% de tot producte internacional brut (PIB) -o sigui: de tota la riquesa nacional-, que ha de ser transferida al sistema financer a travĂ©s del pagament d’interessos, que Ă©s garantit per la necessitat dels governs de reservar aquests diners (d’aquĂ el nom de “superĂ vit”) i garantir la transferència als bancs. Aquesta Ă©s la veritable quota del seu poder polĂtic, garantit pel poder de l’Estat. Transferir cada any un 4’5 % de tota la riquesa nacional als banquers. Per aquest mateix mecanisme d’expoliaciĂł financera, durant la dècada de 1990-2000, l’Amèrica Llatina va transferir als Estats Units i Europa gairebĂ© un triliĂł de dòlars en capital lĂquid. La segona fĂłrmula mĂ gica d’acumulaciĂł de les empreses transnacionals Ă©s fer que l’Estat garanteixi altes taxes de pagament de serveis per part de la poblaciĂł. Alts preus pels serveis de llum elèctrica, aigua, transport col•lectiu, telefonia, mòbil. Abans aquests serveis eren pĂşblics. Al servei del poble. Ara han estat privatitzats pel govern i s’han transformat en propietat d’empreses transnacionals que fan servir el cobrament de serveis ja instal•lats per explotar tota la poblaciĂł. Tot poble necessita llum elèctrica, telèfon, transport, aigua. I sense adonar-se’n va pagant una infraestructura que ja havia pagat. D’aquesta manera, el nou poder econòmic controla l’energia que mou les societats. Controla el petroli, el carbĂł, les centrals nuclears, les hidroelèctriques, l’aigua i fins i tot l’elogiable energia eòlica. Però no n’estan prou satisfets. Ara volen controlar l’energia vegetal, renovable. Ja provingui d’olis o d’etanol. Per això necessiten controlar els governs i els Estats a travĂ©s del poder polĂtic, a fi de controlar els territoris, l’agricultura i la natura. I fer que immenses Ă rees de terres fèrtils deixin de produir bĂ©ns per la poblaciĂł, aliments i energia, i passin a produir tans sols olis combustibles i etanol, per tal d’abastir els cotxes individuals d’una petita part de la poblaciĂł mundial. Que, tot i aixĂ, pagaran per la nova aliança de capitalistes formada per explotar l’agroenergia, entre petrolĂferes, automobilĂstiques i transnacionals de l’agricultura. Però aquest poder econòmic, que ara controla la polĂtica, estĂ cada cop mĂ©s concentrat, en menys mans, menys bancs, menys empreses transnacionals, que subordinen les classes benestants dels nostres paĂŻsos, i imposen els seus interessos. I això genera com a mĂnim dues contradiccions pel que fa al seu futur: La primera contradicciĂł d’aquesta etapa del capitalisme imperialista Ă©s que, com que el centre de l’acumulaciĂł es troba ara en els serveis i els interessos, el paper de la producciĂł de bĂ©ns Ă©s secundari. Necessari però secundari. La contradicciĂł es basa en el fet que aquesta manera polĂtica d’organitzar la producciĂł no pot satisfer les necessitats bĂ siques de tota la poblaciĂł, sinĂł tan sols d’una capa restringida de la classe mitjana. I, al no satisfer-les, s’amplien els nivells de pobresa, i perden legitimitat. Per altra banda, l’organitzaciĂł de la producciĂł no se centra en la necessitat de garantir feina a tota la poblaciĂł. Exploten la poblaciĂł pels serveis i interessos. I, al no organitzar la societat al voltant del treball i de la producciĂł de bĂ©ns, generen un munt de descontents i exclosos, que algun dia tindran consciència de la seva marginalitat social i s’hi tornaran. La segona contradicciĂł: com que el poder econòmic es concentra cada cop mĂ©s, i aquest poder econòmic controla el poder polĂtic, al voler controlar la voluntat de tothom, en algun moment la voluntat de la majoria tambĂ© s’hi tornarĂ . MĂ©s que mai, l’afirmaciĂł de Marx tĂ© vigència: cal que els treballadors del mĂłn s’uneixi contra un mateix enemic, cada cop menor: els bancs i les empreses transnacionals. Però per això cal que el poble, els treballadors, les majories recuperin la polĂtica com a espai de poder en la societat. La polĂtica del vot, de la delegaciĂł de poder institucional ha mort per al poble. Però la polĂtica Ă©s l’exercici del poder. I la majoria pot i ha d’exercitar el poder, per la mobilitzaciĂł del major nombre possible de persones, al voltant d’un mateix objectiu. La unitat dels objectius (lluitar contra la concentraciĂł i l’explotaciĂł d’una minoria) generarĂ una força capaç de produir canvis. Aquesta força popular, aquesta força polĂtica nomĂ©s es gestarĂ per la capacitat del poble a l’hora d’aconseguir el major nombre possible de persones al voltant d’un mateix objectiu. El poble haurĂ de retornar a la polĂtica, Ă©s a dir, construir un poder de la voluntat popular unificada per tal d’aconseguir canviar el govern, l’Estat i l’organitzaciĂł de l’economia. I siguem optimistes: el capitalisme imperial no podrĂ enganyar-nos a tots durant molt de temps. Bufaran nous vents, i la història de la civilitzaciĂł humana recuperarĂ el seu curs, a fi que la polĂtica sigui un instrument de la milloria de les condicions de vida de tota poblaciĂł i espai de poder popular.
João Pedro Stédile MST i Via Campesina, São Paulo, Brasil
|